viernes, 15 de noviembre de 2013

letting go

Ahir vaig anar al psicòleg.

M'hi ha enviat la meua doctora de capçalera, buscant nous fronts des dels que atacar el meu mal de cap.
No hi havia tornat des dels 25 anys, al psicòleg. Aleshores em va anar bé (encara que el que realment em va salvar va ser el teatre).
Aquella vegada m'hi van portar per a remediar el aftermath de la meva super-crisi de cefalea tensional. Després d'un estiu sencer de mal de cap constant i de dormir MOLT a base de vàliums i d'altres pastilletes de colors podriem dir que jo era damaged goods, VERY damaged: no soportava la llum, ni el contacte físic, ni la gent, ni els sorolls, estava irritable i tancada dintre d'una closca.

Pero en vaig sortir.

Ara, quan el cap em fa mal com aquella vegada, em poso molt nerviosa, perquè penso que torna a començar, que el dolor es quedarà per sempre, que em passaré un altre cop mesos sense poder pensar. I aixó em genera ansietat, i fa que el cap em faci més mal... i és un peix que es mossega la cua.

La psicòloga, molt agradable, i molt atenta, m'ha dit que és molt possible que una part important del meu mal de cap sigui deguda a que faig meus els problemes d'altres, a que pateixo massa. I a que somatitzo aquestes emocions en mal de cap.

Com es fa per deixar de patir pels altres?
Que he de fer? passar de tothom? tornar-me un monstre egoista?
Com sempre és un problema de blanc i negre, i de la meua carència de tons de gris al mig.
He de trobar un punt mig. He d'aconseguir patir lo just. Preocupar-me només a temps parcial.
He de fer del meu jo el centre.
Deixar caure la motxilla a terra i no tornar a agafar-la.

I no tinc ni idea de per ón començar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada