miércoles, 24 de agosto de 2016

SULTAN

Jo no sóc creient però si de veritat existeixen un cel i un infern, espero que en aquest darrer hi hagi una sala especialment desagradable reservada per als lladres de gossos.
En diem lladres, com si el que s'emporten fos una propietat, jo en dic segrestadors, perquè  el que s'emporten és un dels integrants d'una família.

Si de veritat tenim ànima, aquestos desgraciats no en tenen o l'han perduda. O potser se'ls hi  ha podrit i tant de bo aquesta podridura els cremés per dintre. Que en són d'afortunades aquestes bavoses amb forma humana que jo no pugui ,amb el poder de la meva ment, estimular els seus receptors de dolor a perpetuïtat, que jo no pugui traslladar el dol, la pèrdua, les hores de plors de la família que trenquen i fer-los-hi sentir com a propis en un loop continu fins a la fi dels seus dies.
Quina sort tenen aquestos monstres de la meva carència de poders mentals.

He somiat que el Sultan estava a casa. 
Que un nen de set anys s'aixequi plorant del llit i et digui això et trenca per dintre.
Però el Sultan ha marxat i no tornarà. Segur que és mort perquè si no ja hauria tornat a casa, va seguir dient entre plors.

Quin consol li pots oferir a un nen a qui li han pres el company de jocs i aventures, l'amic que el sortia a rebre i el protegia de tot mal?
Que li pots dir? Que pots fer?

Si ets com jo els hi desitges dolor als sociòpates que li han pres un tros del seu cor d'infant al teu nebot, els hi desitges que el cap se'ls hi esberli com una síndria llençada contra el terra.

L'únic consol que em queda és saber que, de moment, ell no pot imaginar-se com poden arribar a ser d'inhumanes algunes "persones" i que pot seguir creient que hi ha gent bona al món.

No hay comentarios:

Publicar un comentario