miércoles, 4 de marzo de 2009

L'AMOR ÉS UN JOC

L’amor és un joc.
Pots jugar o mirar-t’ho des de la graderia.
Estar a la graderia és segur, tranquil, però també avorrit. A més veus els altres com juguen i t’entren ganes de provar sort a la pista.
T’apropes a la porta d’entrada, saltes al camp de joc i comença la partida.
L’amor és un joc sense regles. Saps quan comença la partida però mai saps com acabarà. Mai no s’aprén a jugar: cada moviment és nou, cada contrincant diferent, cada partida un món.
El terreny que trepitges no es gaire sòlid. Els teus passos són insegurs, porucs. Tentineges a les fosques, intentant aconseguir una mica de la felicitat promesa, una de les bombolles de sabó que brillaven irisades quan estaves a la tranquilitat de la graderia.
Bombolles de sabó, fràgils, delicades i boniques. Bombolles que s’han de tractar amb delicadesa. Has de guardar-les en una capseta de vidre i tenir-ne cura, com faries amb un nadó.
Les bombolles de sabó són extremadament delicades, de seguida es trenquen. T’exploten a la mà i es com si mai no haguessin existit; et deixen un buit a dins, una sensació de nuesa i de fred. Estàs sol de nou.
Aleshores aquell lloc que desde fora semblava tan bonic ja no t’ho sembla, i en vols fugir. Però no és fàcil sortir de la pista. Busques la porta però no la trobes.
No és allà quan la necessites. La trobes quan ja no et cal. I aleshores pots triar entre tornar a la seguretat de la graderia o tirar de nou els daus.
De vegades les bombolles no es trenquen. Amb el temps crèixen i es fan més dures, de vidre de colors que brilla al sol.
Has de seguir cuidant-les. Però la sensació d’incertesa ja no és tan gran i no estas tu sol i rius i cantes.
La teva felicitat crida l’atenció dels que seuen a la graderia; que t’envegen, que volen tenir el que tu tens, que comencen a sentir que necessiten alló que tu tens per tenir una vida plena. Fins que ja no poden més i entren a la pista, buscant i trobant, perdent i conservant, patint i fruint d’un joc etern i alhora sempre mutable, un joc sense el qual vius a mitges. Un joc que t’esquinça per dins, que et fa brillar, que pot destruir-te, que fa desaparèixer els nuvols i et deixa veure el sol.
"Mas palos da el hambre" Taller d'Autogestió, Aula Municipal de Teatre
Café de l'Escorxador 27 Març 2001

1 comentario:

  1. què bo aquest text, no el recordava tot i que vaig veure el taller !!!

    apa.. que no quede una página en blanco...

    ResponderEliminar