la maleta

Veig un dia futur, encara no sé quan, ni com. Aquest dia, com cada dia, com tots els dies, com sempre... Agafaré la maleta que guardo sota del meu llit, a prop, preparada. L’agafaré i la trauré del seu amagatall fosc i l’obriré, com cada dia, com tots els dies. I poc a poc, sense cap pressa, l’ompliré. De mica en mica. Sabent perfectament on colocar cada cosa. I com cada dia la tancaré. I com cada dia m’aixecaré del llit respirant fondo i agafaré la maleta amb força, com si m’hi anés la vida, com si fos la meva àncora en aquest món hostil.
I caminaré com sempre cap a la porta; i com sempre, no hi arribaré.
Em quedaré alli plantada, a punt d’agafar el tirador. I em giraré. I tornaré a desar la maleta al llit i la desfaré, com cada dia. I deixaré tot ben endreçat, cada cosa al seu lloc, com si mai no se n’haguessin mogut. Reconeixent cada moviment de tant assajats. Mentres per la meva memòria passen les imatges del darrer cop, o del primer tant se val.
I acabaré assentada al llit: fi de la sequència. I potser unes llàgrimes silencioses em rodolaran galta avall.
Tanco els ulls, i, al obrirlos veig a sobre de la tauleta de nit la meva bossa de mà. Estiro el braç i l’agafo. M’aixeco del llit, vaig cap a la porta i l’obro.
Qui necessita una maleta? Arribarà un dia...

DEVENIR - MAGRAE TEATRE - LLEIDA 2005

una coproducció Judit Solans&Rosa Balsà

el perquè d'aquest blog

Fer de la tercera entrada d'un blog una declaració d'intencions es com raro, però ... jo no sóc gaire normal.
han estat la insistència per part de la Joana i l'empenta final del Jaume el que m'ha fet decidir (aixó i les poques ganes que tinc de posar-me a estudiar...)
no sé quant de temps durarà ni si en sortirà res de bo de tot plegat, de moment, m'ho estic passant força be, i només per aixó ja val la pena.
a tots aquells que passin per aqui, benvinguts/des!
si el que hi trobeu us agrada, ho vull saber, si no es així, també, que de les crítiques també se n'aprén.
Salut
Judd

DOLOR DE AUSENCIA 3

Dolor por centímetro cuadrado.

Dolor de ausencia.

Cuando la piel duele con dolor de ausencia no importa que fuera luzca el sol.

Porque la piel te amortaja en vida,

y, muerto entre los vivos, caminas entre la multitud indiferente.

No hay agonía comparable

a languidecer por un contacto que no llega.

A que mis ojos no vean más que su imagen sobreimpresa en mi retina,

cuando no está.

Odio a mi piel cuando me traiciona y grita su nombre,

llorando lágrimas inútiles de dolor de ausencia.

Marzo 2004

L'AMOR ÉS UN JOC

L’amor és un joc.
Pots jugar o mirar-t’ho des de la graderia.
Estar a la graderia és segur, tranquil, però també avorrit. A més veus els altres com juguen i t’entren ganes de provar sort a la pista.
T’apropes a la porta d’entrada, saltes al camp de joc i comença la partida.
L’amor és un joc sense regles. Saps quan comença la partida però mai saps com acabarà. Mai no s’aprén a jugar: cada moviment és nou, cada contrincant diferent, cada partida un món.
El terreny que trepitges no es gaire sòlid. Els teus passos són insegurs, porucs. Tentineges a les fosques, intentant aconseguir una mica de la felicitat promesa, una de les bombolles de sabó que brillaven irisades quan estaves a la tranquilitat de la graderia.
Bombolles de sabó, fràgils, delicades i boniques. Bombolles que s’han de tractar amb delicadesa. Has de guardar-les en una capseta de vidre i tenir-ne cura, com faries amb un nadó.
Les bombolles de sabó són extremadament delicades, de seguida es trenquen. T’exploten a la mà i es com si mai no haguessin existit; et deixen un buit a dins, una sensació de nuesa i de fred. Estàs sol de nou.
Aleshores aquell lloc que desde fora semblava tan bonic ja no t’ho sembla, i en vols fugir. Però no és fàcil sortir de la pista. Busques la porta però no la trobes.
No és allà quan la necessites. La trobes quan ja no et cal. I aleshores pots triar entre tornar a la seguretat de la graderia o tirar de nou els daus.
De vegades les bombolles no es trenquen. Amb el temps crèixen i es fan més dures, de vidre de colors que brilla al sol.
Has de seguir cuidant-les. Però la sensació d’incertesa ja no és tan gran i no estas tu sol i rius i cantes.
La teva felicitat crida l’atenció dels que seuen a la graderia; que t’envegen, que volen tenir el que tu tens, que comencen a sentir que necessiten alló que tu tens per tenir una vida plena. Fins que ja no poden més i entren a la pista, buscant i trobant, perdent i conservant, patint i fruint d’un joc etern i alhora sempre mutable, un joc sense el qual vius a mitges. Un joc que t’esquinça per dins, que et fa brillar, que pot destruir-te, que fa desaparèixer els nuvols i et deixa veure el sol.
"Mas palos da el hambre" Taller d'Autogestió, Aula Municipal de Teatre
Café de l'Escorxador 27 Març 2001