Podría haber sido peor

El día no había empezado bien.
Tras una previa de pesadillas de las de despertarse sentada y lagrimeando, había parado el despertador y dado media vuelta.
Al despertarse, acompañada por la cefalea habitual de las mañanas extrañas, se levantó a subir las persianas: las pobres plantas no tenían la culpa, y una cosa es ser de interior y otra vivir a oscuras. Aun así, no tienen mal aspecto, no como ella.
Un té para espabilar las pocas neuronas que conectan y una olla al fuego, hoy verdura, para encarrilar el día.
Mientras se cuece, y se bebe el té, ya tibio, se pierde un rato en twitter. El dolor de cabeza está menguando, afortunadamente. Aun sacará algún provecho de la jornada, piensa.
Pone la mesa, apaga el fuego. La verdura ya está. Un huevo irá bien con la verdura. Pochado, al micro, sin aceites, sin complicaciones.
Pone un poco de agua en un bol, rompe el huevo y lo deja caer dentro. Platito para tapar el invento y un ratito de micro.
Y de repente BUUUUUUUM.
Se gira y ve el microondas abierto y restos de metralla de huevo cocido por el suelo, la nevera, las baldosas de la cocina, la puerta del armario que hay debajo del micro.
“No he pinchado la yema”, piensa cuando se le pasa el susto y la taquicardia y las pocas neuronas que conectan leen la situación por lo que es, y no el inicio de una guerra. “podría haber sido peor” piensa también.
Se arma de valor y del rollo de papel de cocina y recoge los restos. Empieza desde fuera hacia el epicentro. Primero el suelo para llegar hasta el fregadero. Entonces con una bayeta mojada limpia la nevera, el armario, las baldosas. La yema, con algo de clara aun pegada la mira desde debajo del microondas, el bol está intacto, pero al platito le falta un trozo. Que mala suerte tengo con los platos pequeños, piensa, mientras recoge el interior del micro, que parece un cuadro de Pollock.
Hace poco que vuelve a cocinar huevos. Ha pasado por un periodo de aversión a la visión de un huevo crudo que hace que luego le resulte muy difícil comerlo una vez cocinado. Está empezando a mejorar. Y ahora tiene la cocina llena de trozos de huevo de gallina feliz. Son gallinas felices que pasean por el campo y las conocen por el nombre, pero a ella le dan miedo. Siempre le han dado miedo las gallinas, y por extensión los pájaros. Cree que si se acerca le picarán los ojos. Piensa que es porque de pequeña debió de soñar algo parecido, lo de las pesadillas viene de lejos. Y ahora toda su casa huele a huevo.
Sigue limpiando cachitos de clara. Y se pregunta porqué los microondas tienen plafones con agujeritos en el interior. Ahora todos los agujeritos tienen huevo dentro. Los del grill también. Le viene una basca pensando en la próxima vez que use el grill.
Cuando ya no se ve más huevo y después de pasarle un jabón por dentro al aparato, decide comer, que la vida sigue.
Hoy con la verdura, comerá atún.
Y de postre una naranja.
Y nutella, y a la mierda el encarrilamiento del dia.
La cefalea, mientras tanto, ha vuelto para quedarse.
Por lo menos hace sol. 

Bradbury*

Aquest text està escrit per a dues PERSONES, el gènere de les quals és irrellevant per a la història. Es parla de PERSONA 1 i PERSONA 2, si bé en el diàleg, la persona 1 té un nom.

PERSONA 1 – Marta / Pere

Els elements necessaris a l'espai són una vitrina/aparador/ tauleta on es troben els OBJECTES, un sofà/butaca/cadira on hi ha la MANTETA (de sofà), una prestatgeria/prestatge/superfície on es troben els LLIBRES

El comportament de la PERSONA 1 és de ritualització: Ha començat un procés que no pot deixar a mitges. Necessita completar-lo.

_________________

De fons /lluny / fora se sent soroll de sirenes i tràfic descontrolat, crits, plors.

LLUM, blanca, de cop.

Interior d'un apartament qualsevol. Sala d'estar. Dia.

La PERSONA 1 està ben vestida i pentinada, com per anar de festa i amb sabates posades.

La PERSONA 1 endreça. No ho fa de manera mecànica, ni ràpid, ni desacuradament.

Ho fa amb calma. Pausadament. Donant-se temps per a respirar. En una bombolla de pau.

Agafa un OBJECTE, amb delicadesa, el neteja amb un drap acaronant-lo.

No és un objecte qualsevol, té una història , hi ha un vincle afectiu amb aquest objecte. Mentre neteja, rememora aquesta història.

Abans de desar-lo al seu lloc, neteja el prestatge/superfície i el desa amb suavitat.

Mira el rellotge.

Mira la porta.

Sospira.

Agafa el segon objecte, amb delicadesa, el neteja amb un drap acaronant-lo. Abans de desar-lo al seu lloc, neteja el prestatge/superfície i el desa amb suavitat.

Mira el rellotge.

Mira la porta.

Sospira.

Agafa el tercer objecte, amb delicadesa, el neteja amb un drap acaronant-lo. Abans de desar-lo al seu lloc, neteja el prestatge/superfície i el desa amb suavitat i el gira fins que la cara “correcta” mira cap a l'esquerra.

Fa un pas enrere, es mira la vitrina/aparador/ tauleta, comprova si tot està a lloc.

S'apropa i mou l'objecte 1.

Es fica el drap a la butxaca.

Mira el rellotge.

Mira la porta.

Sospira.

Va cap al sofà/butaca/cadira. Agafa una MANTETA, la desplega, l'espolsa, l'olora abraçant-la, la plega curosament i la desa amb cura al sofà/butaca/cadira.

Camina cap al prestatge/prestatgeria.

Acarona els lloms dels llibres, amb les puntetes dels dits.

(des de cametes)

PERSONA 2 – Marta? Marta!

La PERSONA 1 sospira i es treu el drap de la butxaca.

S'obre la porta i entra la PERSONA 2, esbufegant, acalorada. Va despentinada i porta la roba bruta i descol·locada. Ha vingut corrents.

PERSONA 2 – Marta! (va cap a la PERSONA 1 i l'abraça. La PERSONA 1 no li torna) Marta?

La PERSONA 1 es desfà de l'abraçada i es gira cap als llibres. Agafa el primer de l'esquerra, el neteja, el deixa a lloc. Agafa el segon ... continua endreçant mentre la PERSONA 2 li parla.

PERSONA 2 – Marta, què fas? (mira al seu voltant) Marta (pausa) què coi fas? (pausa) vols parar? (pausa) però què fas? - cada frase una mica més fort que l'anterior.

PERSONA 1 – Endreço (mira el rellotge, sospira)

PERSONA 2 – Endreces...

PERSONA 1 – Endreço. (continua netejant llibres. Amb cura i delicadesa, com els OBJECTES, els acarona/fulleja abans de deixar-los a lloc.)

PERSONA 2 – Endreces... (plora) Marta si us plau, para. He vingut corrents des de l'oficina. Tothom s'ha tornat boig i ha sortit corrents i els telèfons han deixat de funcionar i ha marxat la llum... els carrers són un caos Marta. He vist gent saltant de finestres, gent emborratxant-se...he vist..... (es tapa la cara amb les mans, sanglota ... sospira, es neteja els ulls, mira la PERSONA 1 que segueix col·locant llibres) Marta... (va cap a la PERSONA 1, li pren el llibre de les mans i el llença a terra. La PERSONA 1 va a arreplegar el llibre, l'espolsa, acarona la portada, el desa a lloc) Marta amor meu, he vingut corrents des del centre per estar amb tu quan... corria pregant que fossis a casa perquè si no no sabia on podria trobar-te. I arribo, i estàs a casa i... que et passa Marta?... perquè endreces? D'aquí no res tot estarà desendreçat. Tu, jo, els llibres, les parets, tot tan desendreçat com es pot estar. D'aquí no res ... (plora)

PERSONA 1 – vull que tot estigui al seu lloc. (Desa el darrer llibre, mira el rellotge) Tot ben posat. (surt de l'habitació...torna sense el drap i amb una tovallola humida i una pinta / raspall, mentre parla li neteja la cara i les mans a la PERSONA 2 que continua plorant, li posa la roba a lloc i l'espolsa, la pentina, la besa) I ara tu ets aquí, i tot està endreçat, sabia que arribaries a temps i volia que tot fos perfecte, tot net, tot a lloc. I tu i jo junts. Abraça'm, i jo seré tu i tu seràs jo, i serem els llibres i els records. (Mira el rellotge, sospira, abraça la PERSONA 2, que també l'abraça. plora tranquil·lament) i les parets i les fotos i els quadres.

Abraça'm i ballem.

Ballen abraçats mentre la PERSONA 1 taral·leja una cançó (a poder ser Perfect Day de Lou Reed), torna a mirar el rellotge i abraça més fort a la PERSONA 2 sense deixar de taral·lejar.

Comença un soroll com un tro llunyà i continuat que s'apropa i cada cop és més fort, fins que és insuportable i de cop 

SILENCI & FOSC


*inspirat en el conte "Brodat" de Ray Bradbury